Començaré explicant que el vincle entre les nostres famílies es va crear entre mon pare i Paco. A mon pare li agradava anar al trinquet i per descomptat anar a veure a Paco, i a força de coincidir van fer amistat perquè Paco li tornava les visites al restaurant que hi teníem a Oliva. La relació es va fer cada vegada més personal, fins al punt de fer-se habitual de quedar les nostres famílies per a celebrar festes assenyalades com Nadal o els Reis. Tant és així, que ja des de menut li dia a Paco com a tio.

Amb això comprendreu que Paco ho siga tot per a mi. En la pilota ha estat el meu mestre i el meu amic. I el meu ídol, però un ídol diferent perquè el més normal és que idolatres a algú al qual no pots accedir mentre que jo el tenia sempre al costat meu. Per això puc dir amb orgull que jo he tingut dos pares: el biològic i Paco.

Waldo, a Paco El Genovés SD

Com a jugador no el vaig arribar a veure massa perquè jo era ben menut, però sí que recorde que m’impactava que allà per on anàvem tots volien tocar-lo i estar en ell. I ja de més major, en la mateixa situació, em preguntava com era possible que Paco sempre es parara amb tot el món. Perquè Paco atenia per igual a la màxima autoritat política i a la persona més humil.

Eixa qualitat humana ha fet que la seua transcendència i influència en la nostra societat siga tan gran. Paco ha xafat el noranta per cent dels pobles de la Comunitat Valenciana i en tots estava envoltat de gent que l’estimava i ell corresponia a tots. I era tanta la devoció que la gent li tenia que jo he sentit gestes impossibles i exagerades, però perquè la persona tenia gust de contar la seua història d’un dia que va coincidir en Paco i se sentia tan bé que magnificava la seua experiència o la partida que va veure o que simplement li van contar.

De veritat que era un ésser especial. En el trinquet ja sabeu per què, però a més tenia coses que irremeiablement t’obligaven a estimar-lo com a un pare. Anècdotes amb ell en tinc per a escriure un llibre, encara que contaré una que crec que demostracom era la persona, de bona i espontània. Un dia que vaig jugar a Oliva, jo no estava massa bé, inclús tenia febra encara que no ho sabia ningú, tampoc Paco. En acabar vaig moure a casa i em vaig gitar. Ell va detectar alguna cosa mentre jugava i al poc d’estar en l’habitació es va encendre la llum i ací estava Paco als peus del meu llit. Jo tenia una imatge seua en la capçalera. Ell es va quedar mirant-la i em va dir: “Doncs sí que em vols, perquè el més normal és que ací estiga el Nostre Senyor”. I va apagar la llum i se’n va anar.

També he de dir que si he sigut alguna cosa en la pilota, en gran manera ha estat per ell, per la seua influència, perquè he volgut ser com ell. La voluntat de ser cada vegada millor m’ho va inculcar Paco. I pel que fa a la pilota en general, Paco ha estat el nexe d’unió entre tots. Per això vull acabar demanant que el seu record ens mantinga units, que el respecte que li professem siga l’eina que assegure que hi haja harmonia en el món de la pilota. Li ho devem, per tot el que ell ens ha donat a nosaltres.