Genovés II juga hui la seua última partida com a professional

El 6 de maig de 1998 el trinquet de Vilamarxant va programar un festival amb motiu que Oltra reapareixia després de molt de temps sense jugar. Sent el trinqueter Tomás Herrero El Tigre, molt amic de Jesús Luis López, i el mecenes de la pilota íntim de la pràctica totalitat de jugadors del Genovés, poble al qual està molt vinculat, ambdós van decidir que el festival podia ser una bona ocasió per al debut com a professional del fill del Genovés, a qui van traslladar la proposta i va acceptar.

Eixe va ser el baptisme de foc de Genovés II, que solament comptava amb setze anys. El començament d’una carrera que no ha estat fàcil, però que ha sigut una de les més destacables en la història de l’esport dels valencians. Principalment pel que ha fet el jugador dins de la pista, encara que també pel carisma i admiració que ha generat fora d’ella.

Durant prou de temps, Genovés II va haver de suportar la injustícia que el compararen en son pare, la qual cosa era inevitable, però una barbaritat i una pressió innecessària per a un xic tan jove, que així i tot va saber lidiar amb tan complicat bou, perquè personalitat i caràcter no li ha faltat mai. A poc a poc, el fill de Paco va deixar de ser-ho en boca dels presents al trinquet per a convertir-se en Genovés II, o simplement Genovés. S’ho havia guanyat per mèrits propis, per la seua manera de jugar i de delectar amb el seu estil contundent i preciosista a parts iguals.

Força de voluntat

Quan estava en el ple apogeu, compartint i alternant el número u amb una altra llegenda de la pilota, Álvaro, el seu rival més habitual, van començar les pedres en el camí a manera de lesions. 

Una de les més greus, encara que prèviament ja havia estat operat un parell de vegades, va ser al colze per un accident de bicicleta mentre entrenava, l’any 2011. Dos vegades va ser intervingut i en ambdues ocasions els metges li digueren que probablement s’hauria de deixar la pilota; ni pensar-ho. Va tornar, minvat per a colpejar per dalt, però va saber reinventar-se. Si l’aire ja no pot ser la principal opció, doncs el manró, com també li va passar a son pare, encara que en el seu cas obligat pels trinqueters perquè no podien fer partida davant tanta superioritat. I, naturalment, els rebots i els caps, facetes del joc que Genovés II ha sabut convertir en art.

Genovés II continuava dominant i, sobretot, gaudint i fent gaudir del que més estimava. Però, sis mesos després de la reaparició, una altra vegada havia de passar pel quiròfan, en este cas per a ser intervingut del muscle; onze mesos parat.

Nova tornada i una altra vegada recupera el seu lloc entre els millors. La cosa anava bé. Jugava, guanyava i perdia, mantenint la condició de primera figura gràcies a unes mans prodigioses i una visió de joc especial, la dels triats. I en agost de 2015, al trinquet d’Onda, una relliscada va provocar que caiguera mal i es trencara la tíbia per tres llocs i, encara pitjor, els tendons i lligaments van quedar desfets.

Un altre s’ho hauria deixat, però era Genovés II, el que diu que «jugar a pilota m’agrada més que menjar». I, efectivament, va tornar. Per a guanyar títols, per a alçar al públic dels seus seients, per a deixar actuacions memorables i partides per a la història, com la final del mà a mà contra Soro III de fa tres anys. La va perdre en iguals a 55, però eixa partida va ser una lloa a la pilota. Genovés!, Genovés!, Genovés!, exclamava el trinquet, com en 1995 va exclamar Paco!, Paco!, Paco!, en la mítica final davant Álvaro. Moments impagables.

Ja s’ha acabat tot açò. Genovés II va jugar ahir la seua darrera partida en trinquet. Va ser a Massamagrell, on fa formar amb Javi per a enfrontar-se a Soro III i Salva. Va perdre, però amb dignitat, per 60-40. Hui dimecres jugarà a Vinalesa. És l’última oficial per a tancar la fase regular del Trofeu EnerHI de frontó. Les que vinguen després, que n’hi haurà, seran en condició de retirat i com a homenatge a la llegenda.