Mestalla i l’antic San Paolo s’assemblen en ser eternes alternatives perifèriques als poders establerts de Madrid-Barça i Juventus-Milan-Inter però, també, per la devoció que es professa pels ídols sudamericans. El València CF de Kempes, Waldo, Piojo López i Pablito Aimar és el Nàpols de Maradona, Careca, Sivori, Altafini… i Edinson Cavani. El club europeu en el que més impacte ha obtingut el nou davanter valencianista en Europa és, sense dubte, el Nàpols. En agost de 2013, el futbolista uruguaià va pagar una pàgina de publicitat al Corriere dello Sport per despedir-se de l’afició abans d’anar-se’n al París Saint Germain: «1000 dies inoblidables, 104 moments especials viscuts amb vosaltres, gràcies per tant d’amor», deia el misstage, fent referència a les tres temporades compartides i els més de cent gols marcats.

La petjada de Cavani a Nàpols continua ben visible. Des que se’n va anar de la ciutat, no hi ha hagut estiu que no s’haja rumorejat en la possibilitat de que tornara. El seu nom inclús ha sonat els últims mesos, abans que el València, com una possibilitat de que tancara el cercle de la seua carrera a un dels estadis on més feliç ha estat ¿Com es pot valorar la trascendència de Cavani al Nàpols? Abans que res, cal situar l’arribada del jugador de Salto en el context històric del club. L’entitat havia entrat en fallida en 2004, amb un descens administratiu a la Serie C1 (tercera categoria). Va ser aleshores quan el productor cinematogràfic local Aurelio de Laurentiis va comprar el club, que en tres anys va completar dos ascensos per a tornar a la màxima categoria. Quan en 2010 Cavani es fitxat provinent del Palerm, es produix un canvi sustancial. El Nàpols, consolidat en la mitja taula amb aspiracions d’Europa, dóna un bot qualitatiu considerbale en ambició amb els gols de Cavani. Amb una tercera posició i tornada a Champions en la 2010-2011, Cavani va fer canviar el «xip» a una ciutat que, per primera vegada des de Maradona (paraules majors), tornava a somiar en grans reptes i incomodar als grans equips del nord.

«Va ser un ídol total», descriu la periodista i escriptora napolitana Sabrina Uccello. «Va vindre com un xic religiós, molt tranquil, molt casolà, molt de poble, li vam agafar estima molt prompte». Una tranquilitat que es transformava al camp, on les cròniques deien que el seu futbol tenia l’elegància d’un cavall de raça per la seua manera de córrer, que no era comú. «Va marcar gols increïbles i tenia una determinació i l’actitud d’un guanyador, que era el que li faltava a l’equip. Parlem d’un equip bo, amb qualitat, però al que li faltava la fam i l’ambició de ser campions. La personalitat estava fora de lo comú. Molts gols de Cavani arribaven, de fet, en els minuts finals dels partits. Es treia tota la ràbia de damunt típica d’un uruguaià». De Laurentiis va saber rodejar a Cavani de dos altres «fuoriclasse» com Marek Hamsik i el Pocho Lavezzi per a retornar a la grada l’ambient de festa de les vesprades maradonianes dels 80: «Després de l’etapa de Maradona i del nou club que creà del no res Aurelio De Laurentiis, Hamsik, Cavani i Lavezzi eren ‘el trio de les meravelles’, així els anomenàvem. Abans encara hi van haver futbolistes importants, com el Pampa Sosa, però que hagen marcat un cicle que fera a la gent pensar que es podien tornar a guanyar i ser grans, això va passar amb ells. Eren l’enveja de tota la Serie A. Foren tres personatges que varen marcar l’inici del club actual. Tot i els fenòmens i els grans fitxatges que han arribat després al Nàpols, estos tres van alçar l’orgull d’una ciutat, retornaren els somnis de l’època del Diego».

En definitiva, ‘el trio de les meravelles’ va aconseguir tota una fita, com és alçar de nou l’orgull futbolístic vençut de tota una ciutat entregada al futbol. Un paral·lisme amb el moment actual del València, un gegant dormit en el seu malson societari. A més, Cavani omple el buit de l’adéu de Fabio Quagliarella, ídol local que fuig de la ciutat (temps després es va saber que havia sigut perseguit per un acosador) per a fitxar per la Juventus. Un napolità a la Vecchia Signora, tot un pecat mortal.

Cavani va ser important al camp, amb 104 gols en 138 partits i un títol de Copa front a la Juve de Quagliarella, però també fou clau a nivell econòmic amb el seu gran traspàs al PSG en 2013, com recorda Uccello: «Cavani va ser el primer jugador que va vendre el Nàpols, junt a Lavezzi, en l’època moderna de grans traspasos: 64 milions d’euros al París Saint Germain. Ningú va protestar perquè s’havia convertit en un futbolista massa gran per a la dimensió que, en aquells anys, tenia el Nàpols, que era gran com a institució però no havia guanyat títols com ho puga fer ara. El Nàpols no va poder renunciar a l’oferta», descriu Uccello. A més, una relació extramatrimonial que Cavani va mantenir amb altra dona va originar un enrenou mediàtic que li va complicar viure a la ciutat.

No obstant això, a diferència de l’esmentat cas de Quagliarella o el de Higuaín, no hi va haver «ni odi ni rancúnia» pel seu comiat: «De fet va ser ovacionat temps després quan tornà al San Paolo en un amistós amb el PSG. I sempre s’ha rumorejat des de fa quatre o cinc estius que podia tornar al club, inclús este mateix estiu. Però De Laurentiis té altra perspectiva, per molt que l’afició li haguera obert les portes». A més, l’ex-dona i dos fills de Cavani encara mantenen la seua residència a Nàpols, on Cavani torna a sovint i es deixa vore al centre de la ciutat. A més, una xicoteta plaça, una redona, al barri residencial de Lucrino, enfront de l’antiga casa del Matador, encara conserva el nom de Rotonda Cavani, del davanter d’ambició extrema que vol fer reviscolar Mestalla com ja ho va aconseguir amb el San Paolo: «Ja compta 35 anys, però és un futbolista molt professional, molt aplicat, amb una preparació física excel·lent, una bona connexió amb Gattuso i amb Mestalla, que és el que li faltà a la Premier League, per a retrobar la genètica històrica gunyadora del València».