L’heroi de la bandera

Tots els herois no porten capa. Alguns porten bandera. És veritat que la paraula heroi actualment deixa d’ocupar-se d’éssers mitològics per a mostrar-nos cada vegada més personatges del carrer que no tenen res a veure amb l’èpic ni el mitològic. Però el gest d’aquest valencianista val la pena.

Es tracta de Salvador Lliso, un jove amb arrels alzirenyes que se senta darrere de la boca dels vestuaris de Mestalla. Valencianista per la gràcia del seu avi, va continuar eixe sentiment -perquè ser del Valencia requereix eixa passió- amb el seu pare i el seu germà en la Tribuna.

Desencantat de la situació del club originada per Peter Lim, es mostrava poc inclinat a acudir cada dos caps de setmana al camp de l’avinguda de Suècia i vacunava la seua afició al futbol amb el ciclisme i el tenis de Djokovic. Però a eixa reserva espiritual de Mestalla va tornar arrossegat pels seus amics i va viure una de les nits més màgiques com a valencianista quan l’equip de Bordalás es va classificar per a l’última final de Copa del Rei amb aquell gol de Guedes que va acabar de perpetuar el seu nom en la història del valencianisme.

No sé si va ser per eixe moment d’eufòria, encara que abans també va viure la final de Copa del Centenari contra el Barcelona de Messi -de la qual té un tros d’aquella històrica lona penjada a la seua habitació- o les llàgrimes de la derrota de la Cartuja contra el Betis, però un dia va decidir tornar al camp després d’aparcar la resignació.

Així que abans d’un partit contra el Granada, va comprar la bandera amb el lema ‘Lim go home’ de la plataforma Llibertat VCF i va començar a mostrar-la en qualsevol moment des del seu lloc de privilegi a Mestalla. A l’eixida dels jugadors, en l’abraçada dels entrenadors, en la mitja part, en els canvis, en la revisió del VAR... va haver-hi tanta insistència que el canal que té els drets televisius de la Lliga va haver de canviar el tir de càmera per a intentar que no isquera. Però no ho va aconseguir.

A més, els empleats del club i la seguretat anaven fins a la seua localitat cada partit a demanar-li la identificació del abonament, com si l’assenyalaren enfront de la resta. Però Salvador resistia davant la passivitat d’una tribuna en la qual cada vegada hi ha menys cartellets grocs en contra de Lim, com si el que és políticament correcte triomfara alguna vegada en aquesta societat líquida. I ahi segueix el senyor Lliso, ingovernable, amb fe cega en la protesta per l’amor al seu club. Compromís i responsabilitat pel Valencia. Que s’escampe l’exemple.

Suscríbete para seguir leyendo