PACO LLUIS

Dalsy i Apiretal

Si guanyem al Rayo el malaltet estarà curat

13.12.2014 | 12:34

Segurament estareu preguntant-vos: «on està el futbol-art de principi de temporada?». Eixe futbol que ens enlluernava a tots, que resultava tan vistós i efectiu, on guanyàvem els partits amb autoritat i contundència. On està? Sembla que definitivament ha arribat el fred de l´hivern i l´equip s´ha congelat, ha baixat el seu rendiment al mateix temps que han baixat les temperatures. En principi, anem a pensar que l´equip ha ´pillat´un refredat que encara no s´ha llevat de damunt. Clar, és un equip jove, tendret i vulnerable als canvis de temperatura. L´entrenador pensa que sols és un refredat i no cal anar al metge, per tant, ha decidit automedicar-se. Amb Dalsy i Apiretal és suficient per a tractar el malaltet. Si el València CF guanya al Rayo Vallecano i després al Eibar, pensarem que simplement ha sigut un contratemps, un refredat sense importància i tot solucionat. Si pel contrari, el València CF no convenç en el seu joc, ni aconsegueix els punts necessaris , passarem a tindre grip o, pitjor encara, principi de pulmonia.

Sempre hem manifestat que una de les qüestions més importants en un equip és la gestió de la plantilla, ser justos amb els jugadors, saber treure el millor rendiment del que tens, mostrar una idea o vàries de joc col·lectiu i sobretot, fer un equip competitiu. Quan falla la gestió del ´vestuari´, comencen a aparèixer els problemes. Sincerament, crec que per ací és per on s´està constipant el València CF, d´ací l´empanada de l´equip.

La setmana passada no guanyàrem a Granada per dues raons: perquè jugàrem com el cul i per manca d´ofici. No podem resignar-nos a creure que ens empataren el partit perquè ens quedem en 10 jugadors. Si quedaven 5 minuts per acabar l´encontre és pecat mortal no tancar el resultat i emportar-se els tres punts. Conclusió: manca d´ofici.

No queda altra que guanyar-li al Rayo Vallecano en Mestalla. Caldrà mentalitzar els jugadors que el Rayo és el River Plate i ens juguem la final de la copa intercontinental. La fórmula és ben senzilla; jugar igual que ho férem davant el Barça, amb la mateixa intensitat i ganes, però això sí, amb una miqueta més de punteria de cara a gol.

Volguera tindre unes paraules per a un alumne meu, que també és jove i tendret com l´actual València CF. Mario Molla Emper té 13 anys i estudia 2on d´ ESO. Enguany s´ha tret l´abonament junt a son pare per a vore tots els partits del València CF a Mestalla. No podeu imaginar-vos com de content que venia ell al principi de temporada i com presumia d´equip. Ara comença a sofrir -Mario és un ´xotet´ d´última generació que quan perd el seu equip, es cabreja i no sopa eixa nit-, em mira desorientat, intentant trobar una explicació a eixos partits que s´escapen en l´últim sospir. En poc de temps, ha patit decepcions molt grans, d´eixes que tarden en cicatritzar com la semifinal de la UEFA davant el Sevilla, la remuntada del Llevant en 30 segons, la punyalada final davant el Barça i l´última bufetada en Granada. Massa pals per a un aficionat tan jove. Tranquil Mario, no et desesperes, per desgràcia, les grans decepcions també formen part del futbol. Segur que tot açò t´enforteix com a aficionat i et fa assaborir més la victòria davant el Rayo. «Com feu una castanya de partit em cag...». Amunt!

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine