La imatge de l’empat contra l’Almeria no es va donar en noranta minuts. Gil Manzano va xiular, el públic marxava cap a casa amuntegant-se als accessos dels vomitoris. Els jugadors s’agrupaven al mig. Tràmit habitual de condemna. Ni mocadora, ni improperis abruptes. Cap acatxat. Un altre fiasco que evoluciona en indiferència cap on marxa el club. La gent no demana el cap del planter. No ha de ser la diana, ni l’escut de protecció. No són mercenaris. Tal volta joves milionaris sense el compromís de pertinença que guarda l’afició. Excepte un. Gayà es quedava braços en gerra fora del grup. Més enllà del cercle central. El capità mirava a l’infinit, a l’Avinguda Aragó, donant l’esquena a la tribuna que governen els culpables.
Gayà, eixa mirada em va rematar. No et veia els ulls envidrats de llàgrimes com a la Cartuja, però no feia falta. La connexió que l’aficionat sent amb tu és com la del familiar que compleix el somni de jugar en l’equip del nostre amor. Per això, t’he de dir una cosa que saps. Que tots sabem, menys els que ho deurien de saber. Estem en la merda. No et mereixes estar en un club abocat a la catàstrofe. Mestalla va explotar amb el teu gol. No soles per ser el capità o per recuperar l’avantatge en el marcador, sinó perquè es va aprofitar l’ambient d’una grada excitada per les decisions arbitrals. Un factor cada vegada menys intimidant. No obstant això, la pel·lícula no havia acabat. El final estava escrit i no ho sabíem.
De veres que no vull ser molt negatiu, però la sensació és calamitosa. Quan vaig veure l’alineació, pel meu cap passava escriure una opinió sobre el canvi de sistema. El 4-2-3-1 de la glòria amb Rafa Benítez. Lato com el nou Angulo de l’època. Més idees que es van enlairar amb els dos gols almeriencs. A diferència de contra el Càdiz, l’eixida al camp ja era una lliçó apresa en el parèntesi de la Supercopa i la Copa. Tot i obrir el marcador, els fantasmes colpejaren dues vegades. Una defensa mal treballada en el baló aturat i encabotada en traure la pilota jugant. Un plantejament que va tombar l’excel·lent partit de Cenk, únic indici d’inversió que s’ha d’assegurar per al següent any.
Gattuso no va encertar i no passa res per dir-ho. El toc no funciona a Mestalla. Al principi mola, però els èxits sempre han arribat amb la porteria a zero. Màxima eficàcia. Ofici com el de la Reial Societat, exemple de joc vistós i efectiu. Canviar a Almeida i Cavani fulminava l’esperança del gol, però és el que ocorre quan no hi ha més a la banqueta. Prou de caure simpàtic, vull el Rino que era a la gespa. El caràcter que comande el vaixell dels fitxatges i no s’amague a les rodes de premsa. Entrenador de Mendes i contacte directe amb la propietat. Salvar-se és una prioritat. Estem a 25 de gener i res de res. Cap peça nova que revolucione la dinàmica aterridora. Mentrestant, la Copa. L’afició no fallarà i vol guanyar. Perquè eixe és l’objectiu real que marquen 104 anys d’història, competir per tot. No s’ha de tirar. L’escut no ho mereix. Gayà no ho mereix.