Divendres passat. Arriba l'hora d'eixir de Montserrat cap a Vilamarxant, on Marc tornava a vestir de blanc després de més de mig any parat. «Tenia les ganes d'un xiquet. Al matí i el dia anterior estava per una banda nerviós i per altra amb ganes. No vaig parlar amb ningú i estava mentalitzat a anar i que isquera tot bé, independentment de guanyar o perdre», diu l'escaleter.

Va eixir perfecte. Ja des del començament, durant la litúrgia d'arreglar-se les mans. «Trobava a faltar les xarradetes que tenim al vestuari. El temps d'arreglar-me se'm va fer llarg per les ganes que tenia d'eixir al trinquet i curt perquè eixe moment d'estar amb els companys és un dels que més m'agraden», comenta Marc.

Comença la partida, amb algun nervi que altre, però les coses van eixint bé i a més Marc rep el suport d'un grup d'aficionats del seu poble que volgueren estar al costat seu en la tornada. «Des del primer quinze li vaig tirar fort i a mesura que avançava la partida em sentia més còmode. Solament hi hagué un moment en el qual em va pegar una xicoteta punxada en una pilota que va botar mal i vaig haver de tirar-me a terra i forçar molt el braç per a tornar-la», assenyala.

El fet de no notal dolor li va atorgar tranquil·litat. I la victòria amb Nacho contra Santi i Salva (60-50), una satisfacció enorme. Però en tornar a casa es va inquietar. «Pensava en l'endemà, a veure com estaria després de l'esforç i l'exigència de la partida. Però tot va eixir bé. Al muscle cap problema. L'únic que he patit han sigut 'agulletes' que durant un parell de dies m'han fet caminar per casa com si fóra una mòmia», diu rient el pilotari.

Marc ja està de tornada, però no plena. «En realitat estic en una fase d'adaptació i ficant-me a prova. Els metges i els físios m'han dit que vaja a poc a poc per a acostumar al muscle als moviments i recuperar el nivell de manera progressiva».

No té pressa. De fet encara no té data per a la següent partida. «En jugaré una per setmana. En esta no, a no ser que haja de substituir a algun company, perquè l'agenda ja estava tancada des de fa temps. Aprofitaré per a entrenar fort». Sabent que d'ací a poc xafarà les lloses per a jugar, no li pesa esperar. «Els dies que m'han pesat han sigut els d'estos mesos. Quan estàs així el temps no passa i hi ha dies que es fan eterns. En els moments de debilitat m'he preguntat si valia la pena este sacrifici. Però ací estic, perquè els pilotaris som així. Ens agrada tant jugar que fem el que siga per aconseguir-ho», apunta.

Marc ha superat la lesió en el muscle en el darrer intent. Estava esgotant la paciència i inclús ja tenia data per a ser intervingut. Tampoc hi havia garantia total de recuperar-se, almenys al primer intent, però els tractaments conservadors no estaven donant els fruits.

En la ressonància inicial va eixir que tenia la lesió tipus slap, de la qual alguns s'han operat i altres no. «Jo feia els exercicis que em manaven, però no tenia dolor, per a sorpresa dels físios, que continuaren amb un tractament específic per a eixa lesió».

Com no trobava millora va canviar de físio, que tampoc va trobar la solució, i al temps estava en mans d'un tercer. Ara sí. «Jo explicava al nou físio el tractament que hi havia seguit sense que tinguera èxit i va buscar una alternativa, una possible opció que és més complicada de detectar. I va ser la bona», conclou.