El capità de tots nosaltres

Gayà és el rat penat a l’escut del València CF. Aquell que no vol veure-ho té un problema gros. Els insults al capità són menyspreables. La situació el sobrepassa, com a tots. No estem acostumats a viure a la vorera de l’infern i la flama ja crema. El valencianisme del de Pedreguer està demostrat formant-se dia a dia a més de 100 quilòmetres de casa. Plorant amb nosaltres a la Cartuja, com un més de la grada. Quan pitjor està el club, José Luis Gayà renova. El més fàcil era marxar-se gratis a qualsevol equip de Champions League. Així és com un jugador exhibeix el sentiment a uns colors. Altres van fugir a la mínima oportunitat. Gayà, no. El capità està ací. Amb actes, no amb paraules.

Gayà no ha d’anar a cap punt de la grada a demanar perdó. Està igual d’afectat que la resta. Ho va expressar ahir a les seues xarxes socials. Ho manifesta amb la cara trista i mirada a l’infinit a cada derrota al temple. La disculpa batega amb el cap acatxat i braços en xerra, negant perquè el malson només siga un esglai. Sabeu quan ha parlat Gayà? Al llarg de tres temporades on el València CF arrossegava una mala ratxa. Sempre la veu valenta que afrontava els micròfons després d’un mal resultat. Òbviament, els jugadors es deuen a una afició que ha d’exigir. Que el planter es mate a entrenar i es trasllade a la gespa. La tribuna és la que ha d’estar assenyalada cada final de partit i no escapar per a evitar cues. Les esbroncades han d’estar orquestrades i dirigides contra Meriton. Contra Peter Lim.

Tot i perdre els tres punts contra l’Athletic, l’afició va guanyar. El missatge cala i traspassa fronteres. No es pot quedar ací. Si el passat dissabte érem 15.000 fora de Mestalla, el pròxim partit hem de ser 20.000 o més. La imatge de la grada amb gent, resta valor a les accions de lluita per a alliberar el club. Entenc els dubtes, la situació classificatòria, però se’ns mor el que més estimem. Tots som el València CF. Bo, no tots. Meriton no ho és.

Baraja i Marchena. Dues llegendes que no poden veure’s salpicades per vincular-se amb Peter Lim. Ho fan amb l’afició. Els hem vist tombar gegants i ens han fet somiar, tal com resa la cançó ‘És això el que ens fa grans’ de Tardor. Igual amb Arias. Les llàgrimes posteriors a la derrota davant l’Athletic delaten el verdader sentiment. Persones que estimen l’escut com nosaltres. Perquè hi ha un València CF de València i altre de Singapur que és el que fa i desfà. És un contrasentit. És increïble que amb les noves tecnologies es seguisca depenent de viatges mil quilomètrics per a prendre decisions tan vitals com un nou entrenador. Ja està bé de ser el joguet d’un capritxós que ha generat el pitjor ambient que hem viscut i que no s’amera de la idiosincràsia blanc-i-negra.

No vull oblidar-me de l’altre culpable que ajuda a agreujar esta situació, la Lliga de Tebas. Tirs de càmera on la grada pareix plena, manipulació del que verdaderament ocorre o via lliure a la censura dels mitjans de comunicació. Actes que minven unes protestes que també haurien de dirigir-se a boicotejar les retransmissions.

Suscríbete para seguir leyendo