No és l’hora de la Cremà

En temps de Falles, Mestalla és una plaça més especial. El soroll s’embraveix amb masclets esclatant per tot arreu. La pólvora s’apodera de la ciutat i les nits són màgiques. L’ambient de festa es trasllada a la grada i, encara que no siga assegurança d’un bon resultat, dona color a la foscor per a gaudir i viure el que ens envolta. En períodes de guerra, l’expressió ‘cremar la falla’ és un habitual amb el València CF. Sabem que els pilars que sostenen al club estan ennegrits i la cendra enterboleix la imatge que ens representa. El foc avança cap a un cos central que es manté en peu. Amb el trontoll previ a l’enderroc que obri l’aixeta de llàgrimes d’una comissió que rodeja el monument, sabedors que caurà en qualsevol moment. Tristor perquè la setmana fallera acaba, però que ràpidament evoluciona en somriure i satisfacció pel bon treball fet. És la porta a un nou any d’alegries. D’oblidar penes i abraçar records que perduren.

En el València CF no queda eixa possibilitat. El descens és una amenaça que la Cremà és més real que mai. Només l’afició pot ajudar a fer que l’equip apague la flama avivada pels seus gestors. Ho vam viure contra la Reial Societat. Feia temps que no veia a Mestalla tan bolcada amb els actors sobre la gespa. El temple és el jutge de les set finals que queden a casa. Estem a soles. Planter, cos tècnic i afició. L’esperit barraquer va fer gala quan més es necessitava. Porteria a zero. Perdre temps. La lluita d’Hugo Duro en cada pilotada. Balons que no tornen al terreny de joc. Aires de Bordalás. Canvis que funcionen.

Motius per a creure i destapar la ira acumulada tot l’any en benefici propi. Sense oblidar-se d’assenyalar als culpables. La cortesia a l’escut, no exclou el coratge contra Meriton, els seus sequaços i els abusos totalitaris. Vergonyós himne a tot volum a la finalització del partit o mesures de control d’accés amb sistemes biomètrics que coarten els drets dels valencianistes que verdaderament socorren l’incendi.

Unes sensacions reflotades amb Baraja al comandament d’una nau que guarda una esperança recuperada. Llastimosament, no va poder continuar al Camp Nou, però l’actitud és una altra. Barcelona ha de ser un parèntesi dins d’on verdaderament s’enfoca la salvació. Ara, toca Osasuna i el retrobament sentimental no pot quedar-se ací. Els tres punts significaran eixir del pou de la segona divisió gràcies al Cadis-Getafe i Sevilla-Almeria d’esta jornada. De nou, Mestalla és la llum. Com en les grans nits, encara que amb un context calamitós. Perquè esta afició no canvia. No som turistes que gosen ferir a altres equips amb càntics de ‘a segona, a segona’. No som consumidors que tenen el premi de veure en directe al seu producte una vegada en la vida. Som fidels i no deixem que ens calciguen. No a la nostra casa. Nosaltres som el València, això mai canviarà.

Suscríbete para seguir leyendo