Els poderosos poden permetre’s genialitats

No m’agrada en què ha derivat el futbol. Soc nostàlgic d’aquell futbol en el qual vaig créixer i heretar. Sí, soc un abanderat de l’odi etern al futbol modern que tant patim a València. Ja no és l’esport del qual em vaig enamorar. El mercantilisme i la globalització aparten a una gran massa social abandonada a la sort d’un propietari. Encara que algun any l’Atlètic puga donar la sorpresa, el bipartidisme també està instaurat a la Lliga espanyola des de fa temps, encara que no tots juguem amb les mateixes regles.

Això es tradueix en el resum de la derrota contra el Barça. El partit va ser mediocre i es va decidir per una genialitat de més de 100 milions d’euros. Raphinha es crea una assistència de luxe i Lewandowski defineix com deu fer amb el valor de mercat que guarda. La brega dels valencianistes va quedar en res al descompte i no és l’hora de la crítica als nostres. Es va aguantar fins que es va poder.

No pense repetir la història més que comptada de les palanques. Tothom coneix el deute milmilonari de les arques blaugranes. Tot i això, una diferència negativa al voltant dels cent ‘kilos’ en l’últim mercat de fitxatges; cinquanta-cinc més el passat gener, sempre sense sumar salaris. Pel costat blanc-i-negre, un benefici proper als quaranta milions d’euros en un estiu on vas haver de desfer-te de pilars com Soler i Guedes.

No és que siga una cosa d’ara, ni que el límit de cost del planter esportiu que marca la Lliga ho haja diferenciat. La importància que tenen els consumidors hui en dia ha decantat la balança econòmica per als dos grans que juguen amb altres regles societàries. També els privilegis provinents dels drets de televisió que des de 2015 es van ajustant com toca, com en la Premier League. Va haver-hi més d’una dècada on Madrid i Barcelona van omplir les butxaques amb cent milions més que la resta. Una bretxa que és conseqüència del que hi ha ara. Tot açò, sumat a l’exposició mediàtica, ha generat un monstre que espanta els verdaders aficionats. Eixos que xafen estadi i que fan quilòmetres per a donar alé, i no els que apaguen la televisió i prou quan venen les derrotes, inclòs també en les victòries.

No és nou. Va passar als noranta amb l’aleshores llei de l’esport que va deixar ciutadans d’alta classe com a clubs esportius, amb veu i vot, i ciutadans de segona amb societats anònimes esportives, on els aficionats queden en mans de la incògnita mercantil. Ara és actualitat perquè s’ha revisat de nou esta regulació sense impedir que Madrid i Barça vulguen jugar una Superlliga, que mataria de manera definitiva el futbol espanyol. Almenys si se’ls permet estar presents en la competició nacional. És obvi que la Lliga perdria valor, però sense ells, guanyaria en dignitat, de nou, com la Premier League.

Fora d’esta batalla generada als mitjans entre Tebas, sols defensor dels fons d’inversió CVC, i els clubs poderosos, el que realment em fot és que no s’escoltara a l’aficionat. Poder recuperar un poder que ens van furtar. Tindre almenys el 50+1. Una democratització perduda que separa més si cap als verdaders protagonistes del baló. Aquells que van fonamentar els cims dels equips que copen la classificació històrica. Que esperar dels polítics, més que estiguen al servei del verdader poder i els diners? Tal volta soc un romàntic d’un model que ja no existirà. Hem perdut l’oportunitat de refer-se de les errades passades i estic segur que este sentiment rebrotarà tard o d’hora. Com quan es perden punts contra els poderosos per una genialitat injusta.

Suscríbete para seguir leyendo