Fantasia emocional

Tinc un amic que està obsessionat amb un joc de ‘manager’ de la Lliga. El mòbil a la mà tot el cap de setmana per a seguir la puntuació dels futbolistes que formen el seu equip. En certa manera, jo també ho estic. Després d’anys sense jugar, ens vam obrir un nou compte per a rebrotar sensacions d’intensitat a cada partit de la jornada. No hi ha res com ajuntar-se amb els teus per a gaudir de vint-i-dos paios corregent darrere d’una pilota. Simple. És futbol. És emoció. Una visceralitat única que es desborda quan un dels teus jugadors marca un gol o l’àrbitre decideix expulsar-lo. Es viu d’altra manera. L’eufòria t’acompanya i afloren sentiments per altres escuts que ni tu mateix sabies que guardaves.

A tot açò, suma-li que juga el teu València CF. Tinc una norma no escrita, no fitxar a cap blanc-i-negre. Ja és prou el patiment d’haver de conviure amb la frustració que et genera un futbolista de la Reial Societat, com per a fer de Gattuso amb l’alineació o celebrar a mitges un gol de Cavani, que arribarà. No, em negue a comprar a Gayà o Guillamón. El València encara és el meu racó on la visceralitat aflora de debò. On els sentiments són la realitat.

Viure com a rat penat és pujar a una muntanya russa cada setmana. El valencianista guarda un caràcter emocional amb el seu equip i el planter ho sent a Mestalla. Si algú sap entendre l’aficionat, eixe és l’entrenador. El temperament de Gattuso no es qüestiona; es viu i es transmet a la grada. L’equip funciona sense motor quan juga a casa, però quan travessa l’avinguda de Suècia pareix que l’emotivitat es quede dins l’estadi. Si volem somiar, il·lusionar-nos, no queda més que créixer més enllà dels nostres dominis. 

L’empat amb l’Espanyol només és un pas més per a consolidar un grup que ens dona esperança, tot i la foscor de la propietat. La fortuna va ser l’aliada a Cornellà, però va haver-hi brots verds per a creure. L’experiència de Gayà, Paulista o Cavani són fonamentals per a traslladar l’explosió emocional del temple quan vestim de visitants. Següent parada, el Sadar. Fa falta més que mai un resultat que demostre esta evolució. Que els jugadors tanquen els ulls i escolten a Mestalla preguntar-se qui som. Serà l’hora dels tres punts? Igual guanyem i traïsc les meues normes. Qui sap si encara fitxe a l’uruguaià i se’m bolca el cor a cada ocasió. Perquè el València, ho és tot. L’emoció pel futbol.

Suscríbete para seguir leyendo