Opinió impopular, vull quedar-me a Mestalla
La gestió de Meriton allunya cada vegada més als socis de les arrels i el temple és l’última esperança per aferrar-se als orígens
Una imagen de Mestalla / Francisco Calabuig
En les últimes setmanes, l’assumpte del nou estadi del Valencia CF està més candent que mai. Estira-i-arronsa entre Ajuntament i club que allarguen l’agonia de l’aficionat, encara que jo no estic preocupat. Conserve una opinió impopular, vull quedar-me a Mestalla. La gestió de Meriton allunya cada vegada més als socis de les arrels i el temple és l’última esperança per aferrar-se als orígens. El València CF representa a milers de persones, però el València CF és del barri d’Algirós.
En el seu moment es va deixar escapar l’oportunitat de traslladar-se uns metres més enllà de la primera casa valencianista. Bautista Soler volia construir en les parcel·les de les casernes de San Juan de la Ribera ubicades a l’Alameda. Uns terrenys que fins no res el ministeri de Defensa contemplava alliberar. En el 2005, l’aleshores alcaldessa, Rita Barberà, va impedir-ho amb l’excusa que eren edificis protegits. Ara, el valencianisme es veu abocat a un nomadisme que, a més, perdrà la mística que envolta el seu santuari.
Mestalla és únic i guanya partits. Les grades empinades creen una atmosfera que deixa sense respiració als rivals. Així ho va avaluar el diari britànic ‘The Telegraph’ per a considerar-lo el segon estadi millor del món l'any 2016. Una personalitat pròpia que guarden pocs recintes i que s’engeganteix amb un emplaçament cèntric, singular i amb un ritual cultural que un estadi nou mai igualarà. Una representació identitària del club i la ciutat que aporta una idiosincràsia exclusiva a l’escut.
Soc dels quals creu que el València CF va classificar-se a l’última final de la Copa del Rei per l’ambient de Mestalla. Òbviament, l’artífex va ser el gol de Guedes, però la intimidació a l’Athletic va suposar altre gol a favor, a diferència de l’anada al nou San Mamés. La por que provoquen 40.000 ànimes espentant al seu equip no és casualitat. El contrari alça el cap i sent la gent bramar com si poguera caure en qualsevol moment sobre la gespa.
De veres hem de mudar-se? Hi ha clubs com el Reial Madrid o el Tottenham Spurs que no abandonen la casa, sinó que la reformen per a donar-li eixa modernitat on explotar el vessant comercial. També models propers com el del Llevant o el Vila-real que només amb un embolcall custodien el tresor més preuat.
El problema són els més de 170 milions d’euros ja invertits en l’estructura de l’avinguda de les Corts Valencianes. Que el deute de 150 ‘quilos’ amb Caixabank està avalat amb el terreny residencial de Mestalla. No soc ningú per donar solucions, ni un expert en temes econòmics. Només em mou el sentiment pel meu club, però tant de bo el estadi nou només fora un malson. Tant de bo l’Ajuntament es plantejara tindre el seu propi estadi olímpic, independent dels clubs, com a Sevilla. En el moment que s’ha sabut gestionar, La Cartuja ha generat un impacte de 280 milions d’euros els darrers anys, segons Alejandro Cardenete, conseller d’Esports de la Junta d’Andalucia. És una idea que em corre pel cap com un somni impossible, perquè com va dir Sid Lowe, corresponsal de ‘The Guardian’, “el millor que li pot passar al València, és que no se’n vaja de Mestalla”. Més si cap, mentre viatgem per la mediocritat esportiva.
Suscríbete para seguir leyendo
