Estic fins als nassos
No hi ha cap senyal que indique que el mercat de fitxatges d’este estiu diste molt del de l’any passat. Pobresa d’arques per voluntat d’un propietari infame amb el seu club
Ahir, amb la primera llum del dia va saltar la notícia de la compra oficial de Cenk Özkacar. Despertes, consultes el mòbil i, entre les publicacions a xarxes socials, l’anunci d’un despropòsit. No pel nivell del jugador, sinó pel context del fitxatge. Cinc milions d’euros per un suplent de Baraja, que teòricament renovaran. Un destarifo tenint en compte l’economia del club, les opcions que ofereixen les inferiors i el buit a l’estructura de l’onze que es presentarà a la propera Lliga en agost.
Cenk no té culpa del que paguen per ell. Només és un jugador que sap l’oportunitat que se li presenta. Tal volta és ‘tribuner’, però sembla que la seua integració és positiva. De fet, jo no veuria mal el fitxatge, sempre que fos en altre context econòmic. Pocs ho entenen. Només cal veure els comentaris a les xarxes socials. La incredulitat del valencianisme es plasma en les reaccions a la publicació.
No hi ha cap senyal que indique que el mercat de fitxatges d’este estiu diste molt del de l’any passat. Pobresa d’arques per voluntat d’un propietari infame amb el seu club. El valencianisme ho sap i a les respostes ho manifesten amb un nom que ressona per damunt d’altres, Facu González. Finalista del Mundial Sub’20 en una defensa amb porteria a zero, a excepció d’un partit. L’uruguaià debutarà este mes amb l’absoluta i segueix el camí de Kang In. Mai oblidaré que el València CF va regalar un MVP d’un campionat del món en categories inferiors. Un d’eixos jugadors que valen milions de veritat. Facu, sense renovar; el camí de Yarek, taponat; Mosquera, sense minuts enmig del no-res; i Iranzo, desplaçat al lateral. Eixa és la projecció del València CF amb els internacionals.
L’estiu s’esdevé dramàtic. Ens han furtat eixa època màgica que desperta il·lusió amb cada contractació. Meriton és especialista a generar malsons al valencianisme. Estic fins als nassos de viure un partit pendent d’altres resultats. De missatges blanquejadors amb el mateix patró any rere any. Més pendents de contractar un director de Comunicació que de la planificació esportiva. Que comence una bateria de noms com a cortina de fum a la penosa funció de Corona, supervivent de la pitjor temporada que hagen vist estos ulls. Per sort, crec que el valencianisme ja no es deixa enganyar. Ni una més. No us volem ací.
Ara, cal demostrar-ho. De res val plorar en xarxes, queixar-se entre amics o bramar a Mestalla, si quan hi ha una mobilització no s’actua. El 17 de juny la mirada es centra fora de la propietat, perquè ja no es pot esperar més de Meriton. Generalitat, Ajuntament i CaixaBank hauran de decidir si estan al costat del seu poble. Com va exposar ‘Espíritu del 86’ el passat dilluns: “Ajudar al València CF o ajudar a Peter Lim”.
Suscríbete para seguir leyendo
