Paco, referent i sobretot amic

Recorde el nostre primer enfrontament, que va ser fortuït perquè jo vaig entrar en substitució d’Antoniet, que s’havia lesionat. A partir d’ací van ser molts anys jugant en la contra i moltes hores compartides en els vestuaris gràcies a les quals vam forjar una gran amistat.

Paco et feia fàcil fer-te amic seu. Jeràrquicament estava a anys llum de mi, però des del primer moment em va tractar com a un més, com feia amb tots. I van connectar. M’encantava jugar contra ell perquè sabia que eixe dia el trinquet estaria ple, que eixe dia seria especial guanyant o perdent.

He de reconéixer que Paco va influir en la meua manera de ser. No tant en la de jugar, però sí en la de comportar-me dins i fora d’un trinquet. I estic segur que va influir en tots els altres joves que com jo, volíem ser alguna cosa en la pilota; ell ens va marcar el camí a tots els de la meua generació i de les posteriors.

En el vestuari vam passar moments inoblidables. Fins i tot quedàvem prou abans del que tocava per a enrotllar-nos les mans i aprofitàvem per a jugar a cartes i parlar llargament de les nostres coses. Després, quan acabava la partida, el que perdia podia dir el que volia i el que guanyava callava. Això era llei.

Paco era el meu amic... i un referent. I no em referisc a la manera de jugar, que això ho hem vist tots, parle de la seua noblesa, dels seus principis i la seua humanitat, que també es podia detectar encara que no el conegueres, però jo puc assegurar-ho en primera persona.

El seu joc, ara sí que toca parlar d’això, va revolucionar el món de la pilota. Mai s’havia vist jugar a eixa velocitat, tenia moltes maneres i no tenia por a res, acceptava qualsevol repte per complicat que resultara i per a molts de nosaltres impossible.

Amb tot això, a Paco el descriuria com a un homenot, un heroi dels valencians perquè dia el que pensava i sempre actuava en correcció. El que veies, la primera capa, era ell. No hi havia rerefons, ni una carta amagada, Era clar i pur.

I dedicat en cos i ànima a la gent. Recorde, ja retirats, que una vegada vam anar a jugar una partida de festes a Andilla. A Paco se li havien oblidat les sabatilles i vam haver de deixar-li unes, que eren d’algun número menys. En eixe moment patia de galindons i ho passava prou malament. En un moment de la partida ja no aguantava més pel dolor; qualsevol altre hauria deixat de jugar, però la seua solució va ser llevar-se les sabatilles i continuar descalç.

Encara no he assimilat que ja no estiga entre nosaltres. Ho pense i em dic que no pot ser. Crec que estic en xoc, com tots els que han tingut una relació estreta amb ell. I és que fa no res estàvem tan bé, parlant, rient i gaudint de la pilota dins d’un trinquet. I en un trinquet, el del seu poble, li vam donar l’última ovació. Em fa por demà, o despús-demà, quan vertaderament note que ja no està.

El seu record perdurarà sempre, d’això no tinc cap dubte, com tampoc dubte que no hi haurà un altre com ell. Però la pilota s’ha quedat òrfena, sense el seu bé més preuat. Adeu amic, adeu Paco.