Eixa xicoteta part de la vida que ja no és felicitat

Cada partit del València CF és un ritual. Primera prioritat davant la resta d’assumptes menys importants. Tot i vindre d’una mala ratxa, naix per dins l’inexplicable que et fa creure en l’equip. Una derrota en la jornada anterior no suposa res en l’ànima valencianista. “Hui guanyem”, és el que escolte habitualment en els cercles blanc-i-negres. La parròquia es reuneix a lloar la seua deïtat fidel com cap altra, encara que el passat diumenge ja no es va viure així. Parafrasejant la pel·lícula de Will Smith, el València CF és eixa xicoteta part de la nostra vida que s’anomena felicitat. Una victòria t’arregla la setmana. Eixa nit dorms a gust. Si perd, no sopes pels nervis i li pegues voltes, però sempre es capgira amb un nou partit. Ja no és així.

La desfeta de les darreres temporades. El rumb catastròfic que arrossega el valencianisme cap a la foscor, ha derivat en una afició narcotitzada que ja no creu. No somia, ni pot il·lusionar-se. La identitat que ens desmarcava de la competència s’ha apagat. En altra situació, el partit amb el Valladolid haguera sigut un nou camí a travessar de la mà del club amb els ulls tancats. Confiança en trobar una llum que clarege la senda, però no. Estem enfangats fins al coll. Sense escapatòria. És la sensació que tenia en la prèvia. Cap esperança en la victòria. Rodejat d’amics sense missatges positius a cada semblant.

Un gol podria haver-hi canviat tot, però el dimoni seguiria camuflat per darrere. Emblanquint cada acció en un lucre propi. Quin mal van fer els resultats contra Reial Madrid i Sporting. Ensordint la sirena social que reclama fitxatges en el vessant esportiu i la venda del club en el valencianisme. No volem més este model. Peter, el València CF no és teu. Podries haver sigut la figura més volguda en esta ciutat, però vas decidir encabotar-te en la trama de revalorar peces que et generen beneficis per a sobreviure, mentre t’amagues en un refugi a més d’onze mil quilòmetres de València.

La decisió de Gatusso és un altre fracàs teu. Ni un entrenador de la teua corda ha aconseguit mantenir-se al teu costat. El tercer seguit que veu volar promeses en l’aire. Almenys, l’italià ha tingut dignitat després d’estar domat a les rodes de premsa i ser més còmplice de l’hecatombe que generes. No era roín, però sí cabut en una idea que no donava per a més amb les ferramentes que disposava. Temporada perduda i amortitzada. Zona Meriton. Zero inversió. Per favor, que Voro torne a ser la Geperudeta. Com ve va dir Cañizares, la categoria del club ja està perduda. Ara només volem salvar-se i que ten vages. Fuori. La pressió de la societat global valenciana és necessària. No més benes que alentisquen el dessagnat, sinó un trasplantament del cor abans que deixe de bategar. Necessitem a polítics valents que posen bastons a les rodes i no una catifa que augmente el poder de Lim en la venda. És l’hora que el valencianisme recupere de debò eixa xicoteta part de la vida que ens dona felicitat.

Suscríbete para seguir leyendo