Una victòria agredolça per al monitor de l'escola local

Si per algú va ser especial esta Lliga, és per a Canari Preparador físic, el mitger desenvolupa la feina com a monitor de l'escola de Xeraco. Una tasca des d'on ha vist créixer al que ahir eren els seus rivals, Vicent i Jose. «Me'ls he criat. Ha sigut una setmana llarga. Si haguera vençut a altres, seria diferent, però són de Xeraco. No és el mateix guanyar o perdre contra ells», va comentar un campió agredolç per este motiu.

Això no obstant, Canari sap de la importància que els seus alumnes lluiten per un títol. «La meua primera final va ser en 25 anys i havia perdut set semifinals seguides. En la seua edat ja voldria haver tingut açò», va expressar el mitger, el qual creu que la solució és que «a la pròxima que em fiquen en ells» va bromejar.

Respecte a la partida, el xeraquer sabia que «la clau de la final era qui traguera primer. Si hagueren començat ells traent, la història seria altra. En este trinquet és molt difícil capgirar el marcador i devíem escapar-se des del principi».

Així mateix, el repartiment de tasques per part del seu equip és altre aspecte a considerar per a Canari. «La Lliga és un joc d'equip. Pot ser que Tonet IV s'haja tirat massa arrere, llevant-los joc a Vicent i Jose. Son xiquets que necessiten jugar. Si el mitger no agafa confiança en els companys, està perdut. En Ricardet em va passar a l'inici. Des d'aleshores, l'he deixat jugar», va declarar. Tal va ser la confiança del mitger en els companys que «als tres últims quinzes no volia tocar-la perquè l'haguera errat. Imaginat com estava. He deixat que Vercher jugara, perquè conec el seu potencial. No volia ser protagonista, volia guanyar. En el joc, he sigut secundari i ha eixit bé».

Això no obstant, enfront tenia una figura com la de Tonet IV que el va portar a «recórrer a un nutricionista perquè em duia pel carrer de l'amargura. Volia guanyar la Lliga perquè a mi no se'm valora com altres jugadors. En la presentació, ningú donava res pel meu equip i callats ens hem plantat en la final».

Tot i l'avantatge, els nervis per tindre a prop el triomf va fer que «tremolaren les cames. No hi havia por, però penses que et poden remuntar», va co