Jo vaig ser un xaval dels que es van criar al voltant de Paco, no del Genovés, de Paco, perquè per a nosaltres era Paco. Encara què, pel temps, quan em cridava per telèfon deia: - sóc Paco, Paco Genovés. Això sempre m’ha fet gràcia.

Quan era menut, veia que tenia un cotxe nou, que es va fer una casa als afores del poble impressionant, que tenia una presència especial. Però, era un més del poble, passejava entre nosaltres, no com la figura que era, sinó, com un veí més.

Aprenguérem que el nostre poble era conegut gràcies a ell, però, tal volta, no li donàvem la importància que després vam veure que va tindre.

Perquè, Paco, no era un genovesí conegut, no. Paco era un valencià al capdavant d’una cultura representada en la pilota valenciana. I com a tal, calia conèixer-lo, estimar-lo i, tal volta, difondre’l.

Sí, la figura de Paco sempre serà coneguda i reconeguda com el que ha sigut, el millor jugador de pilota valenciana de tots els temps en totes les modalitats. Paco ha sigut l’esportista valencià més important que tindrem sempre els valencians, i gràcies. Gràcies perquè l’hem pogut conèixer, gaudir-lo i estar al seu costat.

I podríem parlar pàgines i pàgines de les seus gestes esportives. D’aquells primers moments, quan anava a jugar de rebot i no li donava temps a girar-se per jugar-la i què, mig any després, t’epegava contra la paret. Això ho contava el Rovellet la primera vegada que el va veure i, pocs després, l’explosió esportiva amb només vint anys. Parlar dels diners que guanyava, durant una època, més que els jugadors del València CF, però, a això no li donava importància, perquè, com el mateix Paco deia: - a mi m’agraden els diners igual que al meu gos. O del desafiament que no es va fer mai davant la figura de la pilota basca Retegi II, famoses són, després de fer una prova al trinquet de Guadassuar, dues frases de Retegi II després de dues pilotades de Paco: - ai, la ostia i - me cago en ..... Això donava fe del que era Paco i que no va voler enfrontar-se a ell. Es podria parlar de tots els títols i les condicions com els va aconseguir. Jugant amb companys fluixos contra trios potents, jugant de mitger, prohibint-li colps i mil coses. Així i tot, va plenar les vitrines de copes, trofeus i records, que no li cabien a casa. O dels desafiaments a raspall, a frontó, les partides de festes a llargues o galotxa; que igual jugava dues partides en un dia de festes o, fins i tot, va arribar a jugar-ne tres. Perquè tots els pobles volien que estiguera en la partida del seu poble. Llocs com Sella, Murla, Vistabella, Rafelbunyol, El Puig i tants i tants pobles als que va anar a jugar. Com ell deia, a tots els pobles del País Valencià. Inclòs a països d’Europa i Amèrica als que es van fer expedicions per conèixer el joc que allí es feien. Podríem parlar de les partides del dia a dia i com les arreglaven per fer-les igualades i que hi haguera partida.

Però no, perquè el que ha fet gran a Paco no són els 6 individuals o els 8 campionats per parelles, amb les condicions en les que el feien jugar. Ni jugar amb companys de qualitat molt baixa davant tres triats, un dia i un altre. Ni els famosos desafiaments a raspall o frontó, davant els Malonda, Diego, Pasqual o Martinikorena. Ni la partida que el va dur a ser considerat un mite, no. El que ha fet gran a Paco, ha sigut la seua manera de ser, la seua bonhomia, que sempre tenia paraules per a tots, que era amic dels seus amics, que sempre estava disposat a ajudar-te.

De vegades, apareixia pel museu disposat a tirar-te una maneta perquè estàvem muntant una exposició. O, simplement a recollir unes postals seues perquè li les demanaven quan anava pels trinquets de tot el País. Aprofitava perquè signara unes pilotes o postals per tindre-les i utilitzar-les com a detall per donar a visitants del propi museu.

I em quede amb la frase de la seua dona, Maria Lluisa, durant la gravació d’un documental, en el que va dir que Paco és el meu home i el pare dels meus fills, però, Paco no és meu, és de tots els que volen la pilota.

Gràcies Paco, per fer-nos millors persones.