"Vaig perdre i què ben perdut"

Tinc records molt bonics de l’anomenada ‘partida del segle’. Eren els meus inicis en la pilota professional i jugava contra la persona més gran que hi ha hagut. Imagineu-vos. Era indescriptible per a mi. Tenia 19 anys i tot el que havia somiat en la meua trajectòria es compleix en poc. Jugar contra el que tots hagueren volgut en contra. Enfrontar-me al Genovés. La final va ser bona (60-55 per a Genovés), però va magnificar-se per tot el que representava Paco. Era el seu últim Individual. Per a mi estar en l’última fase ja era un repte. Vaig véncer a Sarasol i Mezquita, aquell campionat va ser un cim de sensacions que jo no l’he tornat a viure. Aquella partida va ser impressionant. El nivell de joc. L’afluència del públic. Jugar en Sagunt, un trinquet de la meua comarca, contra el més gran de la història. Com a jugador i persona. Vaig perdre, però que ben perdut. Una de les millors partides que s’han vist i contra el meu ídol. He parlat un milió de vegades d’eixa final i sempre amb un somriure.

La verdadera relació amb Paco comença a partir de la final. Jo el veia en els trinquets, però mai havia pogut coincidir i establir la connexió que vam tindre després. Vaig perdre el mà a mà i eixe estiu vam unflar-se a estar en contra. Ell em deia: "Si vols en les partides que em diuen a mi, et col·loque". Va ser supercarinyós en mi. Jo venia de nou al professionalisme. La persona que tu vols ser i comences a compartir trajecte en el cotxe, als vestidors, a xarrar, dinar i sopar amb ell. Per mi era deu. Jo estava en la terra i a ell el veia en la lluna. Va ser la meua millor època com a jugador. Quan ell es retira, comença Genovés II. Ací sí que vam estar més d’una dècada enfrontant-se en el trinquet i Paco mai va tindre un gest roín. Sempre bons consells. Venia a veure’ns totes les partides. Tot el que em va dir va ser positiu. Això el feia més gran del que era. Mai m’ha comentat res del nombre de títols. Sempre es fixava més en el joc.

La gent pot parlar que l’ha vist jugar, però jo he viscut en ell la meua maduresa com a jugador. Amb ell i el seu fill. Tot i que la gent pense que érem rivals, m’uneix una gran amistat amb Genovés II. És increïble, però va ser fonamentada per Paco. Cada dia jugant en contra per títols amb el que això suposa. Crea un rifi rafe mediàtic i personal, però mai va existir entre nosaltres perquè son pare va fer que ens unirem més. És la grandesa de la pilota. La grandesa de Paco.

Cada paraula seua era un consell. Sempre em deia que guanyar és bonic, però mantenir-se com el número u és molt difícil i jo ho tenia present. Volia que agradara a la gent. Ell aplegava al carrer o trinquet i creava un ambient positiu. Jo no tenia eixe caràcter. T’han de parir així. L’estiu del 95 arribàvem els dos junts i l’afició buscava a Paco, mentre que ell deia: "Ací està Álvaro, recordeu-vos d’este nom". Mai m’ha fet de menys, al contrari. M’incloïa dins de la seua bambolla. I això que ja vaig viure la seua decadència. Et tenia igual guanyar o perdre contra ell.

En eixe mà a mà, ell portava tres edicions perdudes en la final i quan jo guanyí a Sarasol, vaig despertar a Genovés. És veiem en la final un xiquet que venia de jugar al carrer del seu poble i l’ídol de masses. En la roda de premsa m’aconsellava quines pilotes eren les que em venien millor per al meu joc. Això no s’ha vist mai. Ara tenen entrenadors, preparadors..., però en eixa època no hi havia res i jo em deixava dur pel meu referent. Anàvem a ser rivals de la partida més gran de la història i resulta que m’ajudava. Després d’aquella final, Paco em comentava: "no et calfes el cap per haver perdut, perquè podies haver vençut. Guanyaràs els Individuals que et proposes perquè tens un joc que molesta molt". No es va enganyar. A més de ser el millor, tenia un ull com ningú altre. Jo en un tenia prou.

Era un tros de pa en molt de respecte. Cada paraula seua, me la guardava en la retina per a bé o per a mal. Era com un pare. Els gestos de cara l’espectador me’ls volia rectificar, volia que fos natural, però jo no podia ser com ell. Era únic.

Tots els que es fiquen un guant de pilota tenen com a primera imatge a Paco. Han passat èpoques des que van jugar i no hi ha cap xiquet o xiqueta que comence i no es gite pensant a voler jugar com Genovés. Ho és tot en el nostre esport. Passaran anys i els majors li diran als seus menuts que han de ser com Genovés. Eixa paraula estarà marcada a foc de per vida. No el tindrem, ni podrem parlar en ell, però estarà ací latent. És el referent dels valencians. Ha dut la pilota a tots els racons. En París, a mi i a Genovés II ens deixaven de costat i tot era Paco. La gent major coneixia a Genovés i no a nosaltres, i això que feia deu anys que estàvem jugant. Era l’estendard de tots.

Una vegada vam jugar tres partides en un dia. Jo només tenia dos pantalons de tela, perquè no estava acostumat a jugar tant en una jornada com ell que si venia amb més mudes. "No et preocupes, el llavarem i l’estendrem en el cotxe", em va dir. Jo pensava que no s’assecaria i el tio tenia la gràcia d’enganxar-los al cristall i fer-ho fàcil tot.

He aprés molt d’ell. He tingut la sort de conviure amb Paco. Això no m’ho llevarà ningú. La mirada quan el veia en el trinquet és el que més trobaré a faltar. Eixa complicitat. Són 25 anys junts. No puc descriure-ho en paraules. Se n’ha anat una persona que vols, però tinc tants bons records que em quede en tot el positiu.

Gràcies per tot el que has fet per la pilota. Paco, la vas revolucionar i paties per si dequeia, però queda’t tranquil que el nostre esport continuarà endavant molts anys gràcies al llegat que ens deixes. La pilota seguirà botant.