Paco era un déu terrenal i pròxim

Amb huit anys vaig veure jugar a Paco a Benissa, on passava tots els caps de setmana i els estius en la casa que teníem al costat del trinquet. A eixa edat encara no tenia jo capacitat per a entendre qui era eixe home, però a mesura que vaig créixer i em vaig involucrar en la pilota, l’interès per ell va ser cada vegada més gran. I clar, també l’admiració, perquè era una barbaritat veure que, sempre jugant per baix i amb el seu germà Pepe, podia enfrontar-se i guanyar als millors pilotaris del moment i als que millor jugaven en este o altre trinquet.

A mi m’agradava estar amb els pilotaris i els trinqueters. Recorde que hi havia temporades que era molt complicat fer partides contra Paco perquè la seua superioritat era tal que solament un parell de restos podien plantar-li cara en trio en un moment determinat. I si algun s’havia lesionat o no estava per a jugar i l’altre no podia per qualsevol raó, el trinqueter es queixava que no podia fer partida amb Paco en el cartell perquè no tenia contra de garanties.

Estant ja en el món de la pilota i tenint clar que volia ser pilotari, situacions com estes van fer que tinguera a Paco idolatrat. Però si es que l’he vist jugar pràcticament solament en la mà esquerra perquè tenia dolor de mans i encara així dominava! Clar, estes coses et marquen, però no solament a mi sinó a tots els de la meua generació. Tots volíem ser El Genovés.

Després vaig canviar a Pelayo com a trinquet de referència. En aquella època es jugaven cinc partides a la setmana, però quan venia Paco era com si fora un dia de fira. El trinquet s’omplia a rebentar. A més, l’ambient era diferent, la gent no anava a veure la partida, sinó a ell.

També he tingut la sort de jugar en ell. Poques partides i quan Paco ja estava acabant, però va ser el millor que m’ha passat com a pilotari. Especialment la primera, a Vilamarxant. Em vaig quedar en 35 i, encara que a mi em fotia molt quan perdia, eixe dia era el més feliç del món en el vestuari.

Posteriorment sí que hem jugat molt més en partides d’exhibició i de festes en nombroses localitats perquè després de retirar-se, Paco continuava sent el pilotari més demandat a l’estiu. Fins i tot he tingut l’honor de jugar en la seua darrera partida d’exhibició. No fa massa, va ser a Catarroja i organitzada per una falla. A ell ja li costava dir que sí perquè li feia molt de mal un genoll, però va anar. Això sí, quan vam acabar, ens va dir que eixa era l’última, que ja no podia més. I no va tornar a vestir-se de blanc.

No podria dir exactament com es va crear el vincle entre ambdós. Trobe que a poc a poc i a força de coincidir. El cas és que teníem una magnífica relació. Jo no soc religiós i per això li deia que per a mi, l’únic déu que hi havia era ell. I ell em corresponia a tanta estima. De fet tenia detalls que en realitat hauria d’haver tingut jo en ell. Per exemple, com sabia que m’agraden els purs, em guardava quan li regalaven alguns i me’l donava quan venia a Pelayo. O, com també m’agraden els bous, de tant en tant em cridava per a quedar, dinar i anar els dos a veure els bous.

No tinc paraules per a descriure a Paco, per això estic contant experiències que he tingut amb ell. Però sí que tinc clar que és la persona més important que he conegut i el valencià més universal del qual jo tinc coneixement. I que va revolucionar la pilota. No sabria dir quants trinquets es van inaugurar estant ell en ple apogeu i estic convençut que es van construir pel fenomen del Genovés.

Cadascun tindrà les seues vivències amb Paco, diferents unes de les altres, però sí que és igual per a tots que ara estem de dol, que amb ell se n’ha anat una part de nosaltres i això ja no ho podem recuperar. Hem entrat en una època grisa, de tristor. És irremeiable, s’ha anat el més gran i no existirà un altre com ell.