Carlos Solaz, una raó més per a omplir el trinquet Pelayo

El Trofeu Mestres - Ciutat de València en la modalitat d’escala i corda espera la disputa de la final que tindrà lloc este dissabte al trinquet Pelayo. Serà a les 17.30 hores, quan Puchol II, Álvaro Gimeno i Carlos s’enfrontaran a De la VegaNachoMonrabal II.

Des que es va concretar el cartell de la final, la previsió ha sigut que la catedral registrarà un magnífic ambient, el de les grans ocasions.

Este vaticini es pot fer tenint en compte la gran afluència de públic que hi hagué en la primera semifinal del dissabte passat. L’escala es va omplir i les galeries, quasi.

Ara, tractant-se d’una final i d’una partida que sempre genera expectació, la teoria diu que les ganes per veure a sis dels millors professionals de la pilota seran les mateixes o, fins i tot, més. No solament això, els dos trios han deixat constància del seu gran moment de forma en les dos partides prèvies, que han estat marcades per l’espectacle i l’alt nivell.

Homenatge a un gran

Ara, segons ha anunciat la Fundació per la Pilota, hi ha una raó més per a omplir el trinquet Pelayo el dissabte. I és que abans del començament de la final es realitzarà un homenatge a la figura i persona de Carlos Solaz, que ens va deixar el 10 d’agost de l’any passat amb solament cinquanta-dos anys a causa de l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA).

El pilotari té este reconeixement totalment merescut. Solaz va ser uns dels components de la millor fornada de l’escola de Pelayo, on va coincidir en el temps amb Grau, Tino, Pedro El Zurdo, Pedrito, Víctor, Pastor, Serrano i Peluco. També li unia una gran amistat amb altres de Pelayo anteriors com Fredi, Alcina o Tati. I, naturalment, amb el ‘pare’ de tots ells, el gran Antonio Reig Ventura ‘El Rovellet’.

Trajectòria esportiva de Solaz

La trajectòria esportiva de Solaz va transcórrer durant dos dècades, la dels anys noranta i la posterior del començament del segle XXI.

Durant este temps es va consagrar com a un dels millor mitgers, a més en una època en la qual hi havia moltíssima qualitat en la pilota en totes les posicions. I en la seua concretament va coincidir i disputar mil batalles contra Grau i Sarasol II, que per a molts són els millors mitgers que ha conegut la pilota valenciana.

El seu palmarés no és dels més cridaners. De fet, mai va guanyar la Lliga tot i que va jugar la final en tres ocasions. De trofeus menors, de dos semifinals i la final, sí que va guanyar un fum. I desafiaments molts sonats, per als quals sempre estava disposat perquè, a més de bon jugador, era valent. A més, la importància i la influència dels jugadors no es mesura únicament amb els títols, sinó pel respecte i el reconeixement dels que dia rere dia van al trinquet. I entre l’afició, Solaz va ser, més que un gran, un gegant.

La seua bandera era la pegada; terrible, més que poderosa, mortal de necessitat per als de l’altre costat de la corda. I molt característica era la seua manera de carregar, on sovint girava una volta completa sobre ell mateix per la inèrcia de l’impacte. A més ho feia en gust, de manera estètica, com un ballarí de dansa clàssica.

I si el pilotari té l’homenatge merescut, la persona encara més. Solaz captivava amb el seu somriure. Era un seductor, però no en el sentit de l’atracció física, sinó en el del carisma. Simpàtic per naturalesa i amable per l’educació rebuda. I generós, fins a l’últim moment, quan va voler que els seus òrgans aprofitaren per a salvar vides. 

Company i amic dels pilotaris, mai tenia una mala paraula quan jugava, abans o després d’una partida. Més aïna al contrari, era un solucionador de conflictes, si hi havia.