L’últim «Quico, Quico!» que es brama als trinquets

Francesc Soro Juan ‘Soro III’ va penjar els guants ahir al trinquet de Vila-real. Envoltat de la gent que més l’estima, abrigat pels companys que tant l’admiren i ovacionat per una afició que el trobarà a faltar. L’acomiadament va ser rodó perquè, a més, Soro III va retirar-se amb una gran actuació. El de Massamagrell i Nacho van tancar el lluminós amb un 60-25 que demostra la contundent i merescuda victòria assolida sobre José Salvador, Salva i Bueno.

Abans de tot, un corredor de figures representatives de dins i fora de la pilota, van enlluernar l’últim passeig de Soro III dins del trinquet. El de Massamagrell alçava els braços per a agrair a cadascú dels presents. Jugadors com els ja citats, Hilari, Marc; excompanys com Álvaro, Mezquita, Tino, Dani o Antoniet d’Almassora, però sobretot les persones més importants perquè ‘Quico’ s’haja convertit en història de l’esport valencià. Un bes per a cada tio. Batiste, Manuel, i altre per a son pare, Enrique. Els tres que van heretar la passió de son pare, Baptiste Soro el ‘Tio Pena’. Un nom que perdura amb la nomenclatura del trinquet de Massamagrell, bressol d’un Soro III que escriuria les seues pàgines en les darreres dècades.

Soro III s’acomiada de Pelayo de la manera més èpica

«Quico, Quico!», va bramar Vila-real mentre Soro III també besava al germà per a tancar el corredor, girar-se i saludar a la mare en la galeria. De segur li passarien mil records pel cap, com els sis Individuals, en un trinquet ple per a l’ocasió per a dir adeu emocionat, tot i amagar-ho amb un semblant seriós. Gràcies, Quico.